L'art de donar llibertat: Com acompanyar el joc i el moviment dels infants

By Sonia Kliass

Els infants necessiten moure's i jugar amb llibertat. I, en aquest procés, els adults tenim un paper molt important: els hem d'oferir les condicions òptimes perquè tot el seu potencial de joc i moviment es pugui desenvolupar amb plenitud.
Com hem de posar l'infant, quan encara no pot moure's amb autonomia? Hem de jugar amb ell, o això el fa més dependent? Ens hem de preocupar si comença a caminar més tard que altres infants? Quins materials de joc són els més adequats per a cada etapa?
En aquest llibre, basat en centenars de casos reals, l'autora ens dona moltes eines sobre el que ella considera tot un art: l'art de donar llibertat perquè l'infant pugui desplegar les seves habilitats de joc i moviment amb tot el seu potencial.

• Language: Català
• Publisher: ING Edicions
• Release date: Mar 13, 2023
• ISBN: 9788412675238

Book preview

Introducció

Ara parlem de llibertat

L’any 2020 vaig publicar el llibre L’art de posar límits, amb el qual vaig voler oferir per escrit l’experiència compartida en les xerrades i tallers que, durant molts anys, havia fet sobre aquest tema. La qüestió dels límits sol generar molt d’interès a famílies i educadors, però jo sempre explico que no és suficient parlar només dels límits. I és per això que en aquest llibre vull parlar d’un altre aspecte essencial en l’educació dels infants: la llibertat.

L’activitat espontània dels infants em té fascinada i no em canso de comprovar, una vegada i una altra, la intel·ligència que s’expressa en el moviment i en el joc dels infants. Alhora, soc conscient de la quantitat de bons llibres que s’han escrit sobre el moviment i el joc i, per això, he dubtat molt abans de decidir-me a escriure sobre aquesta qüestió. Finalment, m’he animat a fer-ho, perquè he pensat que el moviment i el joc són temes tan extensos i inabastables que aquest llibre encara podria fer alguna nova aportació interessant, tant per a les famílies com per als professionals de l’educació infantil. També he de confessar que, després de parlar dels límits, em venia de gust parlar de la llibertat.

Per introduir el tema de l’activitat espontània dels infants m’agrada molt evocar la imatge d’una llavor. Quan plantem una llavor, sabem amb tota seguretat quina planta creixerà, perquè la llavor conté tota la informació necessària per créixer seguint la seva naturalesa i esdevenir la planta en què s’ha de convertir, si troba les condicions necessàries per fer-ho. Un bon jardiner ha de conèixer les diferents característiques de cada planta i crear les condicions de terra, aigua i llum que li convinguin a cadascuna. Un bon jardiner prepara bé la terra, proporciona les quantitats adequades d’aigua i de llum a cada planta i després fa un pas enrere i contempla meravellat com aquesta intel·ligència es desplega tota sola en forma de fulla, flor i fruit, amb els seus colors, formes, olors i gustos. El jardiner, amb tota la humilitat, ha de reconèixer que mai no seria capaç de crear, ell sol, tot allò que desplega la planta, però sap que sí que la pot ajudar, donant-li les millors condicions perquè tota aquesta meravella s’expressi en el món. I aquesta tasca no és pas poca cosa!

Al llibre L’art de posar límits ja vaig aclarir que, en relació amb el desenvolupament de les eines de convivència social, passa just al revés: els infants no poden desenvolupar aquestes capacitats per ells mateixos sense l’ajuda de l’adult. Però, en relació amb el joc i el moviment, l’adult ha de poder fer com un jardiner expert que coneix la naturalesa de cada planta.

Per mi, aquesta és una idea que sempre està present tant en la pedagogia Waldorf com en la visió pikleriana, les meves dues referències principals, i que marca una direcció clara en la manera d’atendre els infants en el dia a dia: un respecte profund en relació amb tot el que és l’activitat pròpia de l’infant, que bàsicament consisteix a desplegar el joc i el moviment. No hem de fer més que donar unes condicions òptimes perquè la informació que ja viu dins de l’infant, que és una informació universal plena d’intel·ligència i saviesa, es pugui desplegar amb la màxima plenitud i esplendor.

Si l’adult, en comptes de voler controlar o dirigir, observa, respecta, crea bones condicions de joc i moviment i dona via lliure a aquest impuls de l’infant, l’estarà ajudant a desenvolupar de manera òptima les seves capacitats. I el procés de desenvolupament global de l’infant serà molt més satisfactori.

A més a més, el fet de respectar l’activitat espontània de l’infant també té una repercussió en la seva relació amb els adults. Quan l’adult pot observar com l’infant desplega amb destresa tantes capacitats per ell mateix, construeix la imatge d’un infant capaç i competent i es relaciona amb ell des d’aquesta percepció. L’infant creix, doncs, en aquest marc de projecció positiva per part de l’adult, i això té un impacte directe en la seva autoimatge i li fa pujar l’autoestima i la seguretat en ell mateix.

Desitjo que aquest llibre us ajudi a establir una connexió més profunda i conscient amb la veritable naturalesa dels infants i, en conseqüència, contribueixi a una transformació positiva en l’educació dels infants, tant en l’àmbit familiar com en l’àmbit professional. També espero que sigui inspirador i que actuï com a antídot envers un tema actual molt delicat: l’ús de les pantalles i de les noves tecnologies.

Nota: En aquest llibre hem decidit incloure algunes imatges que mostren situacions que considerem que no són positives per al benestar i desenvolupament global dels infants, perquè creiem que ajuden a comprendre i aclarir fàcilment el tema que abordem. Les hem posat en blanc i negre per diferenciar-les de les imatges que proporcionen un model positiu.

CAPÍTOL 1

CONSIDERACIONS GENERALS

1.1. L’ACTITUD NO INTERVENCIONISTA

Quan parlem d’una actitud no intervencionista estem parlant de no intervenir directament en allò que està fent l’infant. Una intervenció directa seria, per exemple, estimular una acció concreta, fer que l’infant faci un moviment o impedir-li que en faci un altre, avançar-nos al seu moviment posant-lo en una postura determinada, ensenyar-li com ha de jugar, corregir allò que fa quan es mou o juga, etc. Tant l’enfocament piklerià com la pedagogia Waldorf aposten per respectar el moviment i el joc lliure i espontani de l’infant sense intervenir-hi directament.

Però una actitud no intervencionista no vol dir en absolut que hem de ser neutrals. És impossible ser completament neutrals, ni és cap objectiu que hàgim de perseguir. Sempre estem interferint d’una manera o altra en l’activitat de l’infant: si deixem que estigui a terra o no, si li oferim un objecte o un altre perquè jugui, si estem presents o no durant els moments de joc, si li posem un tipus de roba o un altre, etc. L’adult ha de buscar bones condicions per al desenvolupament dels infants i també ha de mirar de crear bones oportunitats perquè puguin experimentar amb el moviment i el joc. Hem de garantir el seu benestar general, tant físic com emocional, i treballar perquè tinguin temps suficient, espais adequats, bons materials, robes còmodes, etc. D’aquesta manera, activament, els proveïm de tot el que pugui afavorir i optimitzar la seva experiència de moviment i joc. A partir d’aquí, confiem, perquè, si l’infant està sa i ben atès per l’adult, l’activitat lliure i autònoma és la millor garantia de poder desenvolupar-se d’una manera satisfactòria.

Tampoc hem de tenir por a intervenir, perquè a vegades hi ha situacions, tant en relació amb el moviment com en relació amb el joc, en què és necessari fer-ho. A vegades hem de posar algun límit, a vegades hem d’ajudar a gestionar algun conflicte, a vegades hem d’oferir o retirar algun material, etc. Parlarem d’algunes d’aquestes situacions més endavant, però en aquests casos hem de trobar la via més adient i intervenir només quan sigui necessari i amb molt de respecte.

A més, una actitud no intervencionista tampoc vol dir que l’adult no tingui cap expectativa sobre allò que fa l’infant. Al revés. Daniel Siegel, en el seu llibre Disciplina sin lágrimas, explica que les investigacions que s’han fet sobre aquesta qüestió mostren clarament que una de les característiques dels infants que se’n surten millor, tant en el terreny emocional com en el de les relacions o en l’acadèmic, és que tenen pares que, entre altres característiques, tenen «altes expectatives» envers els fills.

La metgessa antroposòfica Michaela Glöecker també va referir-se a aquesta actitud no intervencionista i, en una conferència, va explicar que cal tenir expectatives sanes en relació amb els processos que fan els infants. Això vol dir que, en comptes d’esperar que facin una determinada cosa en un moment concret o d’una manera específica, podem estar interessats, oberts i a l’expectativa per veure què farà l’infant, com i quan.

Recordo que, en un curs a què vaig assistir, la psicòloga infantil Anna Tardos també va explicar que és molt important allò que l’adult projecta en relació amb els processos que fa l’infant. Per exemple, quan l’adult li deixa temps perquè faci tot el procés motriu fins a arribar a caminar per ell mateix, a l’adult no li és igual si l’infant caminarà o no! L’adult confia que l’infant caminarà, té en ment la visió que l’infant caminarà, però respecta el seu procés sense intervenir-hi directament; o sigui, sense insistir, sense forçar i sense ensenyar.

1.2. EL CONCEPTE D’AUTONOMIA

M’agradaria dir algunes paraules sobre la manera com s’entén l’autonomia des de la perspectiva pikleriana, perquè s’allunya de la visió que, en general, es té d’aquesta facultat.

Es parla molt de la importància que els infants siguin autònoms, i normalment es dedica temps i energia a fer-los autònoms, a ensenyar-los i a entrenar-los perquè siguin autònoms. La visió pikleriana discrepa radicalment d’aquesta actitud, ja que des d’aquesta perspectiva l’autonomia no té un valor en si mateixa.

Emmi Pikler plantejava que l’autonomia és important perquè és un aspecte que pot millorar significativament la qualitat de vida i el benestar dels infants si és viscuda amb plaer i alegria. Així que, des d’aquesta mirada, mai no s’entrena ni s’ensenya els infants petits a ser autònoms, ni tampoc se’ls exigeix autonomia. Simplement es respecta l’autonomia que mostren de manera espontània i es mira de facilitar l’experiència i la satisfacció de poder fer les coses per ells mateixos. Aquest impuls ja està present en els infants que estan bé amb ells mateixos i amb l’entorn, l’únic que hem de fer és estar atents a identificar-lo i obrir un espai perquè es pugui manifestar i plasmar.

La tendència general és no parar atenció als petits impulsos que tenen els infants de voler fer les coses per ells mateixos. De vegades, se’ls impedeix que expressin aquests impulsos fins que a l’adult li sembla que l’infant ja hauria de fer alguna cosa tot sol. D’aquesta manera, l’infant no pot seguir un procés gradual cap a l’autonomia. Per exemple, si un infant molt petit té ganes d’intentar posar-se les sabates sol, normalment l’adult no li ho deixa fer, perquè sap que probablement no se’n sortirà. Fins que un dia l’adult creu que és hora que sàpiga posar-se les sabates sol, i llavors li ho demana, li ensenya a fer-ho i, potser, li ho exigeix.

Des de la pedagogia pikleriana, en canvi, es permet que l’infant vagi fent petits intents, encara que no tingui gaire destresa, sense donar-li tota la responsabilitat, perquè, en aquest cas, per descomptat, és l’adult el responsable que l’infant vagi ben calçat. Però, en aquests petits intents que surten de manera espontània, l’infant es va entrenant, i això li permet fer un aprenentatge gradual i satisfactori.

En relació amb el desenvolupament motriu i el joc pot passar el mateix: l’adult potser no li permet els intents d’anar avançant a poc a poc i després, de cop, vol ensenyar-li-ho tot i vol que se’n surti bé. Per exemple, potser l’adult no deixa que l’infant experimenti amb el moviment rodolant i reptant per terra, però, de cop, a partir d’un cert moment, quan li sembla que ja és hora de gatejar, vol que l’infant gategi. L’infant no ho pot fer de cop, perquè aquest és un procés gradual d’autoentrenament i d’autoaprenentatge.

També passa sovint que l’adult no pot reconèixer l’impuls de joc que s’expressa des de molt aviat en els nadons, i interpreta que allò que està fent l’infant per ell mateix no és prou interessant per al seu desenvolupament. Així que, constantment, l’insta a jugar d’una altra manera, d’una manera que a l’adult li sembla millor. Per tant, l’adult pren la iniciativa, fa que l’infant sigui dependent del seu suport i després, de cop, vol que l’infant tingui un joc autònom.

1.3. L’ESTIMULACIÓ

Una de les idees sobre l’educació dels infants petits més esteses, integrades i compartides és la importància de l’estimulació. Professors d’universitat, pediatres, psicòlegs, logopedes, mestres, famílies…, tothom sol tenir molt clar que estimular els infants és important.

A partir d’un cert moment, les investigacions en els camps de la pediatria i la psicologia van començar a mostrar que unes situacions extremes de falta d’estímuls durant els primers anys de vida podien provocar danys greus i a vegades irreversibles en els infants, tant pel que fa a la seva salut física i emocional com pel que fa al desenvolupament de les seves capacitats cognitives.

Però quins infants estan en risc? Imaginem la situació extrema d’un infant tancat en una institució on el tracte és fred, distant, impersonal, potser fins i tot violent, sense cap adult de referència amb qui pugui crear un vincle, que es passa el dia en un llitet i no té joguines per manipular. Aquest infant clarament està patint una experiència terrible que molt probablement deixarà seqüeles en diferents aspectes del seu desenvolupament. Podem dir que li falten estímuls, però en realitat la seva vivència és una experiència generalitzada de falta d’atenció a totes les seves necessitats més vitals. No és que només necessiti estímuls, sinó que també necessita connexió, interacció, poder desplegar les seves capacitats de joc i moviment, etc.

Ara imaginem un infant que està amb un adult que atén les seves necessitats. Un adult que s’interessa per ell, que interactua amb ell amb naturalitat, que s’hi comunica de manera espontània, que li respon i li parla amb normalitat, que atén les seves necessitats fisiològiques d’alimentació, higiene i descans, que també respon a les seves necessitats emocionals i li dona consol quan cal, que li dona temps, espai i materials adequats perquè pugui descobrir i explorar de manera activa i lliure el seu cos, el seu moviment i el món que l’envolta. A aquest infant li falta estimulació? No, en absolut.

Amb la por de pecar de falta d’estímuls, hem passat a sobreestimular els infants que no estan en risc. La sobreestimulació també és perjudicial, perquè un organisme sobreestimulat pateix estrès.

En la qüestió de l’estimulació, tant la pedagogia Waldorf com la visió pikleriana fan una proposta diferent del corrent més convencional, perquè aposten per crear un ambient de calma i tranquil·litat pel que fa als estímuls externs i alhora permetre molta llibertat de joc i moviment. Aquesta proposta va en direcció contrària al que s’acostuma a fer avui en dia: la tendència generalitzada sol ser crear un ambient de molts estímuls acompanyat de poca oportunitat de joc i moviment.

L’acció és la manera com els infants poden integrar, gestionar i incorporar els estímuls que els arriben de l’entorn. Per això, si hi ha un bombardeig d’estímuls amb poca oportunitat d’acció, provoquem un gran desequilibri. Una situació extrema en què podem observar aquest fet és quan els infants estan davant de les pantalles, per això no són gens recomanables quan són petits. Aprofundirem en el tema de les pantalles en l’apartat 3.27.

Els infants necessiten estimulació, però ha de ser una estimulació sana, adequada i amable amb els sentits. D’això en parlarem en els propers apartats, quan aprofundim en la visió de la pedagogia Waldorf sobre el desenvolupament dels sentits.

1.4. L’ENTUSIASME

Gerald Hüther és un neurobiòleg alemany que estudia el desenvolupament del cervell i la manera com fem processos d’aprenentatge. Fa dues reflexions que em semblen importants per al tema que tractem en aquest llibre:

a. En primer lloc, explica que tendim a associar l’aprenentatge a estudiar i memoritzar informació de tota mena; per exemple, la memorització de vocabulari o de fórmules. Però, des del punt de vista de la neurobiologia, aquests aspectes són una part molt petita d’allò que realment aprenem. En realitat, les experiències més importants d’aprenentatge són les que ens arriben mitjançant el nostre cos, són experiències corporals.

b. L’altra qüestió destacable és que les experiències rellevants per a l’aprenentatge també són experiències emocionals. Només podem aprendre realment quan les parts del cervell relacionades amb les emocions estan activades, només hi pot haver èxit en l’aprenentatge quan hi ha un component emocional implicat. I, arribats en aquest punt, Hüther ens parla de la importància de l’entusiasme. L’entusiasme és l’expressió màxima del gaudi, i activa els centres emocionals del cervell. Podem dir que és un component clau que permet que la informació s’expandeixi pel cervell, cosa que fa possible l’aprenentatge.

En una entrevista que li va fer la doctora Maya Götz, Hüther va aprofundir en la qüestió de l’entusiasme. Quan la doctora li va preguntar què volia dir exactament amb entusiasme, Hüther va respondre que la sensació d’entusiasme la podem reconèixer si ens imaginem com se sent un infant petit quan, després de provar-ho moltes vegades, finalment pot aixecar-se agafant-se a la pota de la taula o quan per primera vegada es posa dret sobre els dos peus: és una sensació profunda que s’apodera de tot el cos.

L’infant dedicat de ple a l’activitat lliure i autònoma està clarament immers en l’entusiasme. Això ens ha de fer entendre encara millor la importància de respectar l’activitat lliure i el paper essencial que té l’entusiasme en els processos d’aprenentatge.

1.5. ESTATS D’EXPERIÈNCIA ÒPTIMA I EL CONCEPTE DE FLOW

El psicòleg d’origen croat i resident als Estats Units Mihaly Csikszentmihalyi es va interessar pels mecanismes que es relacionen amb l’experiència de la felicitat. Durant molts anys, va estudiar i investigar persones que descrivien experiències de gran satisfacció o «estats d’experiències òptimes», com en diu Csikszentmihalyi, i va arribar a les següents conclusions

«El que vaig descobrir és que la felicitat no és una cosa que succeeix. No és el resultat de la bona sort o de l’atzar. No és una cosa que es pugui comprar amb diners o amb el poder. No sembla que depengui d’esdeveniments externs, sinó més aviat de la manera com els interpretem. De fet, la felicitat és una condició vital que cada persona ha de preparar, cultivar i defensar individualment. Les persones que saben controlar la seva experiència interna són capaces de determinar la qualitat de les seves vides, i aquest