Goràlvor: El retorn de l'hereu, #1

By J.A. Roman and R.M. Merida

EDICIÓ ESPECIAL IL.LUSTRADA PER I.A.

 

"Un viatger? Excel·lent! Però crec que tu i jo ja ens coneixem, no? Bé, tant se val. Suposo que ets aquí pel mateix que l'última vegada: aventures, aventures i més aventures, veritat? Sí, sí, sí, es clar que és això... Ah! Veig que ja has fet la teva elecció. Deixa'm veure... Vaja! Així que "el Retorn de l'Hereu", eh? No és poca cosa el que tens entre mans... Que què t'espera? Ai, viatger. Si jo t'expliqués... Llegendes? Una com poques... Un món nou a descobrir? Es clar, amic meu! Anells, senyors, trons i jocs? Bé, això són altres històries però... Què si hi ha batalles, traïcions, diversió? M'ofens, la veritat! Com has pogut oblidar el que és Kàrindor en realitat? No sé perquè em sorprenc cada vegada que em fas aquesta pregunta... Ah! Sí, també hi ha una mica de "això". Al cap i a la fi, què seria d'una història sense "això"?

 

L'amor ho és tot, viatger.

Tot.

 

Però bé, crec que serà millor que no et digui molt més. No voldria espatllar-te la diversió. Si tens paciència, ho veuràs per tu mateix. I pot ser que per fi recordis. Ara guarda silenci. No facis soroll. Tot està en marxa una altra vegada. El Dany del Nord ressorgeix. El món està a punt de canviar. De veritat no ho veus? La cacera ja ha començat. Com que què cacera? ¡Shhh! No facis tant soroll o la "bèstia" descobrirà al nostre jove príncep i tu mai podràs tornar a... En fi, viatger, aquí t'haig de deixar.

 

I a veure si aquesta vegada per fi no oblides que cada somni és una realitat per viure.

Aquest és el viatge dels teus somnis... "

• Language: Català
• Publisher: J.A.Roman
• Release date: Dec 15, 2022
• ISBN: 9798215532324

Book preview

Contenido

PÀGINA WEB OFICIAL

MAPA DE KÀRINDOR

EL PRÍNCEP I LA BÈSTIA

ELS DOTZE TRONS

UN TRAÏDOR EN EL CONCILI

LA DAMA I EL DESAFIAMENT

LA DECISIÓ

RUMB AL PERILL

MITADIA

A LA GRAN PLANA

TROBADES PERILLOSES

EL ROSTRE DEL MAL

DURANT EL FRED I LA NIT

BATALLES PERDUDES

AL VIATJER

PRÒXIMAMENT

DE KÀRINDOR

DEL KRADPARUNÀ

DE LES ERES I ELS TEMPS

DEL CALENDARI I LES DATES

DELS POBLES DE LA TERRA VIVA

LA RIQUESA I ELS DINERS

DELS IDIOMES

EL RETORN DE L'HEREU

GORÀLVOR

l'alba

J.A.ROMAN

Traducció al català feta per Balrog P. Roman

A la creadora dels meus somnis.

La meva millor amiga.

La meva boia a la mar.

La meva esposa.

PÀGINA WEB OFICIAL

www.elregresodelheredero.com

Visita la pàgina oficial creada pels seguidors de la saga i descobreix avenços gratuïts sobre tots els llibres d'EL RETORN DE L'HEREU, booktrailers, més sobre l'autor i els seus nous projectes, com pots unir-te al procés creatiu de la saga (enviant els teus dibuixos, relats i ressenyes) i totes les ofertes, regals i promocions en marxa o futures. No t'ho pots perdre!!

MAPA DE KÀRINDOR

EL PRÍNCEP I LA BÈSTIA

CAPÍTOL I

E

L sol va començar a il·luminar el cel mostrant un paisatje desolador sota la seva llum. Pols, cendres, restes d'animals morts i algún que altre arç i mala herba abastaven una considerable extensió de terreny en el que, en alguna era llunyana, va deure ser una vall fértil i bonic, però que ara no era més que un erm consumit. Una petita serp grisacea es lliscà serpentejant pel terra fins que finalment va trobar el seu refugi sota un munt de pedres. Xiuxiueijà a l'aire amb la seva llengua bífida i es va amagar asustada entre aquelles pedres, després va guardar un silenci sepulcral.

El perill caminaba pels voltants, l'olor de la mort la seguia de prop.

Un vent fred es va aixecar per la vall, conegut en aquell moment com la Vall de les Cendres, arrosegant herba reseca d'aca per allà. Sens dubte s'acostava un nou temporal de mal temps i pluja, Un genet ombrívol va apareixer de sobte detenint la seva muntura en lo alt d'un promonitori, després de diverses jornades d'avançar per aquell tortuós camí a la fi va albirar la seva destinació final: una petita ciutadella híbrida situada entre els penya-segats i congostos d'aquell profund i tosc vall. Un pont llevadís ere l'únic accés real a aquella petita fortalesa fronterera. Amb un murmuri impronunciable el genet ombrívol va ordenar alguna cosa al seu corser, un més que peculiar caball negre, i aquets va avançar lentament en direcció a la ciutadella amb un pas ferm però sense pressa.

Era sorprenent, ja que com tots els habitants de la Terra Viva sabien els salvatges híbrids de l'oest tenien fama de disparar primer i preguntar després.

Encara que aixó no li preocupava lo més mínim a aquell genet ombrívol.

El corser anava equipat amb un amenaçador elm rematat amb una cosa semblant a dues banyes adornades amb uns extranys i antics símbols difícils d'interpretar, i portava el que bé semblava ser una pesada cuirassa de color rogenc, envellida i plena d'incrustracions posades de tal manera que semblaven formar l'esquelet mateix de la criatura, com si el cos d'aquell animal d'aspecte calavèric hagués estat forjat per dur metall i no carn. El misteriós genet se va acomodar el seu propi elm i la seva propia cuirassa, a joc amb la del animal, i va estrènyer amb força un objecte allargat que portava embolicat amb unes teles rases i desgastades, les quals van lliscar deixant al descobert una petita punta de alguna cosa afilada que va emetre un brillantor negrós al ser tocat per aquells primers raigs de llum de l'astre rei.

Una planta d'arços propera va començar a socarrar-se en aquell mateix instant al mateix temps que la cautelosa i petita serp grisacea fugia a tota velocitat del seu improvisat amagatall entre les pedres. El genet ombrívol i el seu negre corser continuaren avançant en direcció a la ciutadella híbrida. Aquella ere sens dubte una serp afortunada, ja que seguia viva i sense cap dany.

No així el nostre món.

No així nosaltres.

* * * * *

Molt lluny, més enllà de rius, muntanyes, prats i aiguamoll, un jove príncep avançava sigilosament per entre uns alts arbustos. Armat amb una espasa curta, daurada i de doble tall, el jove príncep estava inquiet. El bosc en el qual es trobava, anomenat El Bosc d'Or[1], no era un lloc segur. Utilizat com a defensa natural des de temps inmemorials, cobría l'amplia extensió existent entre La Fortalesa, la capital del seu poble, i el Domini, les seves temudes fronteres es trobaven a l'altre costat de les muntanyes conegudes com Les Últimes. Després de l'ultima invasió, aquesta serralada i el Bosc d'Or havien estat la millor de les proteccions contra les hordes al servei dels néldors.

Néldors.

Aquesta única paraula li va fer estremir.

Es va aturar alerta, la seva ment i els seus sentits estaven completament atents a qualsevol so anormal. Allò que havien anat a buscar devia estar en les proximitats. A poca distància seva, un tipus enorme i musculós, de gairebé dos metres d'altura i forts braços, avançava seguint-lo. Semblava increïble però, malgrat la seva corpulència, el seu colós company no feia soroll algun al avançar. Una bandada d'aus del paradís va aixecar el vol d'improvís. A un senyal del jove, tots dos es van quedar completament immòbils. Ormul, així es deia l'altre, va treure lentament una pesada destral de combat que portava sobre la seva fornida esquena i es va acostar poc a poc al príncep.

–Està prop –li va dir mirant amb recel a esquerra i a dreta–, molt a prop. No m'agrada, el meu senyor. Sap que anem en la seva recerca.

–Ja ho sé –va contestar aquest. Girant-se cap a ell, li va situar la seva mà esquerra sobre l'espatlla i va afegir confiat–: Però vull fer-ho. Ha arribat el moment, hem de separar-nos.

Era evident que a n'Ormul aquesta idea li va semblar horrible. Caçar a camp obert era lo seu, però allà, al mig del bosque, sense les seves muntures... El colós va mirar fixament al seu senyor i pupil, i aquest va saber a l'instant que havia de ser ferm.

–Aquest ha estat sempre el pla. Tu la feies sortir i jo la caçava.

Va veure en els ulls del colós guerrer un mar de dubtes, però el jove sabia com convèncer-lo, portava fent-ho des que era un nen.

–Al teu costat, el meu fidel amic. Sempre al teu costat –va utilitzar la típica frase feta que feien servir els genets del regne abans d'anar a la lluita.

Aquest truc sempre li funcionava.

–Al teu, el meu senyor Akar –li va contestar submís Ormul, cedint a la fi.

Així que n'Ormul es va allunyar desapareixent en l'espessor del bosc, deixant al jove príncep completament sol per primera vegada en varies setmanes. El colós era un bon soldat i un gran mentor, però Akar va somriure feliç al veures alliberat de la seva presència. Ormul no era precisament el company de viatge més divertit per a un jove de tot just vint-i-tres anys, l'edad adulta en el regne de Roühm.

Per descomptat, ningú diria que aquell jove de metre setanta i poc d'altura, cabells arrissats, vermellós i malgirbat, petits ulls clars, i amb el rostre ple d'un bon munt de pigues, era la més gran de les esperançes de tota una nació. Tampoc és que les robes que portava aquell dia, unes teles senzilles, còmodes i una mica desgastades pels dies de persecució al bosc, li afavorien massa, Però quan un es fixava en la seva mirada... llavors podia veure-ho.

La seva determinació, la seva força, la seva vitalitat.

La seva grandesa.

Akar era el millor de la seva generació i ho sabia.

Havien estat els rumors de que una bèstia rondava pel Bosc d'Or des de feia diverses llunes el que havia aconseguir que ell i el seu colós amic i mentor donessin inici a la caçera de l'esquiva criatura. La seva idea des del principi era que l'Ormul fes fugir a l'animal i llavors ell ho atraparia des d'algun amagatall segur en l'espessor del bosc. I ara, per fi, havia arribat el moment, Acaronant el full daurat de la seva apreciada espasa, Akar es va dedicar a esperar pacientment que la bèstia es mostrés.

Tu i jo companya –es va dir a si mateis l'encorajat jove–. Tu i jo.

Un brillantor de llum va travessar l'espessa capa dels alts arbres de fulla clara que conformaven el bosc, il·luminant directament el cabell pèl-roig del príncep dels roühms. Akar va somriure agraït al cel.

La llum de Elf ens protegirà, amiga.

Un crit va interrompre bruscament els seus pensaments.

No! Estic massa lluny, va pensar al moment, després de aixó es va llançar a tota velocitat cap al lloc del qual procedia aquell crit desesperat.

El so familiar de la destral de l'Ormul cruixint alguna cosa li va arribar amb claretat tot i la distància. A l'instant, un crit aterridor d'un altre món va aturar bruscament la seva carrera per uns breus moments. El bosc senser va semblar paralitzat després del sobrecollidor udol. Feia molts anys que El Bosc d'Or no escoltava aquest horrible so. Un nou crit va despertar Akar del seu sopor:

–Akar! Akar! –cridaba desesperadament Ormul– El meu senyor!!

–Aguanta! Ja arribo! –li va contestar a veus Akar pensant que potser així la criatura es confondria.

Va travessar d'un salt un petit matoll i va llançar la seva espasa contra una petita branca que s'interposava entre ell i els crits del seu company de caçera. Va entrar amb ràbia al lloc on Ormul cridava a la recerca de socors, un petit clar buidat d'arbres i matolls, i va veure al seu mentor en el centre del clar, ple de sang, amb el braç amputat i un fil de sang que brollava del seu pit amb força, travessant la cuirassa de cuir que hauria d'haver protegit el seu descomunal tòrax. De fet la mà amputada encara s'aferrava a la pesada destral a tan sols uns pocs passos del lloc en el qual es trobava el seu agonitzant amo. Akar va perdre per un instant el seu instint de lluita, però no va ser per res de tot allò, no, va ser al veure la mirada perduda i plena de paüra del seu colós amic.

I és que n'Akar no coneixia a ningú que fos millor guerrer que Ormul.

Per aixó, i per primera vegada en la seva curta vida, el jove príncep va dubtar de si mateix.

Quina classe de criatura pot...?, es va preguntar desconcertat.

Va ser en aquest moment de descuit quan la bèstia, que havia romàs oculta en un arbre proper després de derrocar a Ormul, es va abalançar traïdorament sobre ell. Amb un únic cop el va llançar a diversos cossos de distància. Ja fos per intuïció o per sort, n'Akar va reaccionar al mateix temps llançant una estocada a cegues. La daurada fulla es va clavar en l'atacant provocant un nou udol de dolor. Mentre el príncep aterrava violentament contra el sòl, la criatura es va arrencar l'espasa clavada i va fugir a l'espessor del bosc a batzegades. Akar es va aixecar tot el ràpid que va poder preparat per perseguir la criatura, però un nou gemec de Ormul el va fer aturar-se. Es va acostar corrent fins al seu malferit company i, agenollant-se davant ell, li va dir amb veu tremolosa:

–Ormul, no et preocupis... Et posaràs bé...

–El meu senyor –li va reprendre aquest fent un esforç sobrehumà al parlar–. Ets el meu... el meu orgull... el nostre gran príncep... –Ormul va tossir amb força i es va agitar tremolant, deprés va aixecar tremolós la seva mà esquerra i va afegir orgullós –: Sempre al teu... sempre a...

El colós va perdre el coneixement sense poder acabar la frase.

–Ormul! Ormul! –li va cridar Akar sacsejant-lo–. No et deixaré morir. No aquí. No així! –va pronunciar ple d'ira i ràbia mentre miraba el moribund rostre del seu mentor i amic.

El jove príncep es va aixecar i va tancar els ulls concentrant-se tant com va poder. No anava a deixar-lo morir com un ningú. Sabia que el que anava a fer el tenia prohibit per les lleis més antigues i sagrades del seu poble, però això ara no li importava. A la fi i al el cap, era l'únic que podia fer per salvar la vida del seu valent tutor i company. Sense deixar de pensar en res més que en el que devia estar patint seu amic, va obligar a la seva ment a recordar l'última nit que va estar amb el seu pare.

Era l'únic record que tenia d'ell i moltes vegades li venia al cap.

Era un record ple de dolor.

Encara podia escoltar els crits de fons. La ciutat en flames. L'estrèpit de la batalla. El fum de les cases i dels cossos morts o ferits al cremar. El seu pare inclinant-se per abraçar un dels caiguts, plorant sense consol... Akar va obrir llavors els ulls amb absoluta concentració, a poc a poc, alhora que va començar a recordar les paraules de poder que escoltés dir per primera i última vegada al seu pare en aquella desgraciada nit...

Tot d'una li van venir a la ment.

–Dórnah muitcó, dórnah muitcó –va alçar la veu amb autoritat– Ormul, dórnah muitcó![²]

Llavors el jove va començar a notar un canvi en el seu propi interior. Una força vigorosa va recórrer veloçment el seu cos com si d'un foc es tractés. Una brillantor va començar a brollar en el més profund de la seva mirada, fins que la brillantor es va transformar en una flama que es va expandir pels seus ulls. Al voltant de Akar i d'Ormul va sorgir una espècie de boirina semitransparent i difusa que va distorsionar la figura de tots dos. Únicament s'apreciaven amb claredat el flaix vermellós dels ulls del jove, els quals van adquirir més i més color fins que es van tornar del tot vermells. Ja no hi havia nineta o còrnia, sinó tan sols un vermell viu i lluminós que encenia la mirada del príncep. La seva pell va començar llavors també a emetre una espurna rogenca fàcil de distingir enmig de la inquietant boirina.

Akar únicament podia percebre el seu voltant mitjançant llums, brillantors i ombres, ja que la resta dels seus altres sentits estaven completament desconecats, inexistents.

Res de sorolls, ni d'olors o sensacions.

Només llum i foscor.

En el precís instant en el que la flama del seu interior va dominar la seva mirada completament, Akar va extendre amb fermesa el palmell de la seva ma dreta cap al cos agonitzant de Ormul, des del punt de vista del jove, una llum feble i intermitent que s'apagaba lentament. Va concentrar toda aquesta energia seva en aquella feble llum que s'esvaïa. Tan sols en un altra ocasió havia intentat emular el que el seu pare fes quan ell era un nen i... per poc mor! Pero no, aquesta vegada les sensacions van ser diferents. Més intenses. Més clares. Més poderoses... i no obstant això, molt més fàcils de dominar.

Més dolces.

Al tocar la llum de Ormul amb la seva pròpia energía indòmita, aquest es va estremir de cap a peus sospirant amb força i amb evidents mostres de dolor. En aquest moment Akar es va adonar de que l'existencia mateixa del seu company estava a les seves mans. Concentrant-se encar més, i, sense saber molt be el que estava fent, va transferir una mica de la seva pròpia llum a la del seu amic, la cual va fulgurar de nou amb intesitat fins estabilizar-se del tot. Una nova sensació de intens i maligne plaer va recorrer l'interior del jove princep. Una mica asustat per aquesta extraña i nova sensació plaent, va retirar tremolós la mà.

Havia funcionat.

Amb la seguretat de que l'art místic del kradparunà[3] havia tingut èxit, va girar la cara cap al lloc per on havia fugit la maleïda bèstia i llavors va percebre el seu rastre: un brillantor rogenc, brut i ennegrit que li va causar un profund fàstic i que es corresponia clarament amb la sang d'aquell ésser immund. Conscient de que no podia continuar en aquest estat de concentració per molt més temps, va centrar la seva mirada al bosc travessant veloçment gràcies al kradparunà fins que, amb dificultat, va aconseguir arribar finalment a l'entrada del que semblava ser una cova. Va tancar els ulls, va baixar la mà dreta i, fens un últim esforç sublim, va renunciar al kradparunà.

Els sentits van retornar a ell amb brusquedat.

El soroll que ara sentia al bosc li va semblar ensordidor. Els mil i un aromes que va percebre li van pesar aclapadorament. Va començar a donar-li voltes el cap. Espantat, es va ordenar a si mateix calmar-se i per això va començar a pensar en els records agradables de la seva llar i de la seva infància: les llargues passejades amb la seva madrastra, la Zulaira; les llargues cavalgades amb el seu mentor per les senderes del riu Reial; els jocs al bonic llac del Rei... A poc a poc va aconseguir tranquil·lizar-se recordant qui era i el que havia de fer.

T'atraparé, siguis on siguis, pagaràs pel que li has fet a n'Ormul.

Malgrat trobar-se terriblement marejat, Akar va recollir la seva preuada espasa daurada del terra, allà on la bèstia la llancés, i es va dirigir a l'espessor del bosc per on aquesta havia escapat. Fent una darrera mirada a Ormul per assegurar-se que es trobava fora de perill, va seguir el rastre que havia vist endinsant-se en el que hauria semblat, als ulls de qualsevol altre, un ombrívol tunel per entre la mala herba.

La venjança era ara la seva fidel companya.

* * * * *

El jove mascle híbrid mirava indiferent l'horitzó. Feia poc que li havien destinart a la ciutadella de Aqgrara. Grorg, aixi es deia, pensava que amb una mica de sort no hauria de romandre molt temps més en l'avorrit i pesat torn de dia. La ciutadella romania ara silenciosa després de la gresca de què havien gaudit la nit anterior. Un carregament de menjar, beguda i femelles de l'última ventrada havia arribat des de Abismes i tots, inclòs Grorg, havien gaudit amb la festa i, sobretot, amb les joves femelles desitjoses d'estar amb els mascles per primera vegada. L'Emperador Híbrid era generós en aquesta època de l'any i l'aliança amb el Domini els estava donant moltes més riqueses al regne de les que havien previst els millors aúgurs.

Grorg, como la majoria de híbrids de la seva generació, era feliç.

L'ambient carregat de la Vall de les Cendres, insofrible per a la majoría dels éssers vius de Kàrindor, li recordava a la seva llar d'infància, Abismes, on tants bons records tenia. A més, feia temps que no se sabía res de les altres races, ni dels arrogants homes, ni dels estúpids ónimods.

Sí, Grorg era un híbrid molt feliç.

El so de cascos avançant al galop en direcció cap a la porta que ell vigilava el va posar en alerta.

No s'esperaven nous visitants d'aquí a diverses llunes, de manera que l`híbrid va extremat les precaucions. No volia que el Cap de Aqgrara, un híbrid veterà en la Gran Guerra, li tornés a humiliar. Per això va agafar amb força l'arc i va preparar una desgastada fletxa en direcció al camí.

Disparar primer i demanar després.

Poc després va veure venir l'origen de tant enrenou. L'extrany corser negre i el seu sisnistre amo ja havien arribat al seu destí. Grorg va empassar saliva sense creure el que estava veient. A l'instant va baixar l'arc inclinant el cap submís alhora que va posar un genoll contra el terra. El genet va aturar la muntura a certa distància de la fossa que protegia el pont llevadís que donava accés a aquella petita ciutadella fronterera. Després va pronunciar entre murmuris:

–Apropa't, híbrid.

Amb la velocitat del vent, una brisa gelada li va portar les paraules fins les orelles del jove mascle híbrid qui, tot i la distància i al fet que el sinistre genet amb prou feines havia mogut els llavis, les va escoltar retrunyir al seu cap. Una mica indecís, Grorg va activar el mecanisme que permetia baixar el pont llevadís i, abans que ho fes, va avançar a grans gambades creuant el fossal amb tanta pressa com va ser capaç. Quan va arribar a la banda del sinistre genet, es va agenollar de nou. El nouvingut, sense donar-li temps a dir res, va pronunciar novament qualcuna cosa entre murmuris gairebé imperceptibles:

–Prepareu-vos –li va dir tot just obrint la boca i sense ni tan sols mirar-lo.

L'híbrid va percebre de nou la gèlida brisa contra la seva cara i les paraules van ressonar encara amb més violència dins del seu cap. Aleshores, el genet obscur li va lliurar el que portava embolicat en les velles i raides teles. L'híbrid va empal·lidir de pur terror al agafar el misteriós objecte i sentir el seu fred pes. Grorg va començar a sentir nàusees sense saber el perquè.

Alguna cosa anava malament.

Terriblement malalment.

El caball negre es va encabritar posat-se a dues potes i rebufant, per després calmar-se. Abans de marxar, el missatger néldor va mirar a l'espantat híbrid de reüll i va deixar escapar una única paraula amb una veu summament aspra, dura i malèvola:

–Guerra.

* * * * *

La bèstia no havia intentat amagar el seu rastre. Semblava que tan sols havia corregut espaorida a la recerca de refugi. Branques trencades, restes de sang pudenta i petjades de grans dimensions van permetre a n'Akar trobar ràpidament la cova que havia aconseguit veure mitjançant la visió mística. Es va prendre uns minuts amagat per agafar una mica d'aire i analitzar els voltants. No tornaria a deixar que l'agafés per sorpresa. Akar ja gairebé no tenia cap dubte de a què s'estava enfrontant. Encara que no tingués record d'haver vist a cap abans, ningú en tota la Terra Viva havia oblidat a aquelles criatures despietades.

La ruïna del Nord, així les varen anomenar.

Dons bé, ell les retornaria una a una a l'infern de què havien sorgit.

Ja ets meu!, va dir per a si mirant a la cova. "Estas espantat. Agonitzes, veritat? Però he d'aconseguir el teu cor. Quan en Murahm i la resta