Biblioteca Lingüísitica Catalana

La pretensió d'aquest treball es mou entre dos pols. D'una banda no es decanta per una recerca monogràfica —per bé que es traete d'una monografia— en el sentit que siga comprensible sols als especialistes. D'altra, tampoc no voldria ser un treball només de divulgació que sacrificat, fent honor al gran grup, comportàs una visió trivialitzada d'uns problemes lingüístics. És, doncs, una temptativa d'apropar-se a l'especialista mitjà: al professor i al deixeble. Al primer, perquè s'hi troben suggerències més que de sobra per a un aprofundiment posterior i fins i tot per a polemitzar de continent sobre el tema elegit: SUBSTANTIU I ADJECTIU en llurs relacions dialèctiques; al segon perquè en la seua exhaustivitat no oblida donar impuls als que comencen per a prosseguir la formació en alguns dels dominis de l'àmbit en què aquest treball se circumscriu. A més a més, aquesta tasca monogràfica recolza en les recerques lingüístiques dels darrers anys, tot basant-s'hi metòdicament, però deixant lloc també a la creativitat personal. Volem dir que en el treball es vessen opinions força noves i fins i tot controvertibles, sense deixar de tenir una relació profunda, al mateix temps, amb les més depurades per l'ús o per la norma. És, al capdavall, l'ambigüitat, la duplicitat més dinàmica la que marca aquest treball, puix que dinàmic déu ser l'estudi lingüístic en la nostra comunitat de parlants.

En aquest treball ens proposem estudiar dues categories especialment problemàtiques. Ens referim a l'adverbi i a la negació, l'un considerat pels gramàtics una mena de calaix de sastre, l'altra, la història d'una absència. El nostre desig consisteix a fer l'anàlisi independent d'aquests elements, que tradicionalment apareixen inclosos dins l'apartat de l'adverbi.

L'objectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps. Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit d'aspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem d'arribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que s'han fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat.

Amb el present llibre sobre sociolingüística pretenem oferir al públic universitari i interessat per la qüestió un mitjà per a endinsarse en el món d'aquesta disciplina mixta, per a aprofundir en la seua realitat mundial i per a comprendre el seu desenvolupament als Països Catalans. Ensems amb això, hem intentat integrar una sèrie de nivells dins l'anàlisi sociolingüística a fi d'enriquir la perspectiva teòrica i metodològica general en funció de la nostra pròpia àrea d'investigació romànica i multilingüe. La lingüística és una disciplina autònoma, compatible tant amb l'aïllament com amb la integració. La sociolingüística és una disciplina integrativa, com a resultat del compromís amb altres ciències socials complementàries. L'arbre no ha d'impedir de veure el bosc.