Proses

Entre imams i capellans és una obra polèmica, provocadora, transgressora, valenta i que, per damunt de tot, ens parla sense embuts d'alguns dels temes que més ens preocupen actualment. Provinents de mons ben diferents i amb un llenguatge directe i atrevit, els autors s'enfronten als problemes més silenciats; entren al moll de l'os de la religió musulmana i de la catòlica en un viatge sincer i allunyat del llenguatge políticament correcte. Un llibre que, sense cap mena de dubte, no deixarà indiferent cap lector.

Actualment existeix una generació de joves catalans (i en aquest àmbit s'hi inclou les persones de fins a 35 anys) que és completament diferent a les generacions anteriors i que presenta uns trets força característics: té -o ha tingut en algun moment- com a ideologia fonamental la independència. Parla, llegeix i escriu en català, i té un seguit de referents i icones pròpies que li han anat donant forma. Seria la "generació X" a la catalana, per entendre'ns. El seu punt de partida és el pujolisme; és a dir, a partir dels anys vuitanta, amb el naixement de la nova Generalitat i l'ensenyament en català, bàsicament, amb tota la càrrega ideològica que això representa. Generació Cat fa una autèntica dissecció d'aquest col*lectiu, explicitant-ne els trets, les mancances, les aspiracions i els fracassos.

El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l'acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d'una "auditoria"que analitza l'inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l'Estat espanyol tal com ha il·lustrat l'episodi del nou Estatut. També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l'Estat (tal com s'ha vist en l'elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L'autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d'idees pràctiques per al futur del catalanisme.

Aquest llibre no és el primer on Josep M. Albaigès posa en evidència el costat absurd de la vida a través dels disbarats que les ments poc versades en la comunicació efectiva poden produir. Anirem des del rètol de Lizarra on fa un segle es proclamava que s'afaitava "arriba y abajo" fins a la rotunda afirmació del president Bush que si s'ensenyava un nen a llegir seria capaç de superar un test d'alfabetisme. Passant, és clar, per la llum genital al saló de Pich i Pon, mestre insuperable en aquest tema. Però Albaigès té sempre una actitud comprensiva per totes aquestes facècies, que ajuden a comprendre el cor de l'home. Estem segurs que els nostres lectors s'ho passaran tan bé llegint-les com s'ho ha passat ell col*leccionant-les.