Panxacontent

By David Sedaris and Borja Bagunyà

Quan la teva vida queda marcada pels abusos familiars i les morts de persones estimades, l'humor esdevé un escut per defensar i una espasa per ferir. La comicitat de Sedaris és una arma de doble tall, que tant pot traspuar la tendresa de l'innocent com la fredor de qui té el pare sedat abans de morir. Imaginem-nos-ho: «Soc un zombi», li diu el pare al caire de la mort, i a ell només li surt de dir: «En realitat, no. Els zombis caminen i mengen sòlid. Tu ets més aviat un vegetal».

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Mar 6, 2024
• ISBN: 9788419590930

David Sedaris

David Sedaris is the author of the internationally bestselling Barrel Fever, Naked, Holidays on Ice, Me Talk Pretty One Day, Dress Your Family in Corduroy and Denim, When You Are Engulfed in Flames, and Squirrel Seeks Chipmunk.

Book preview

FRANCTIRADOR

Era primavera i ma germana Lisa i jo érem al seu cotxe, petit com una joguina, anant de l’aeroport de Greensboro, de Carolina del Nord, a la casa que tenia a Winston-Salem. Jo m’havia llevat ben aviat per agafar el vol de Raleigh, però així i tot ella hi havia arribat una hora abans. «M’agrada ser a l’Starbucks just quan obre, a les cinc del matí», va dir. «I ja que en parlem, hi vaig ser fa uns mesos i vaig veure-hi una senyora amb un mico. No sé de quina mena era, però era petit —poc més gros que una nina— i duia posat un vestit rosa amb volants. I em va resultar tan... pertorbador. Volia plantar-me-li al davant i preguntar: Què faràs amb aquesta bèstia quan te n’afartis?».

Com molta de la gent que conec que té animals domèstics, la Lisa està convençuda que ningú no pot cuidar d’un animal tan bé com ella. «Mira aquell paio com arrossega el seu setter irlandès amb la corretja!», diu, apuntant al que, a mi, tot just em sembla un home que passeja el gos. O, si el gos no va amb corretja: «Aquell beagle està a no res que l’atropellin, i al seu amo se li’n fot». No hi ha ni un spaniel que dugui al dia les vacunes. No hi ha ni un sol ocell que mengi com cal o que dugui les ungles tallades a la mida correcta.

—Què et fa estar tan segura que la senyora s’afartaria del mico?

La Lisa em va mirar com dient: «És un mico, esclar que se n’afartarà», i va dir:

—És un mico, esclar que se n’afartarà.

Va ser en aquest punt que vam passar per davant d’un cartell que anunciava un camp de tir anomenat ProShots.

—Crec que hi hauríem d’anar i fotre-hi quatre trets —va dir la Lisa.

De manera que la tarda següent ens vam presentar a la nostra cita de les tres en punt. Per alguna raó, jo havia suposat que els camps de tir eren d’exterior, però en lloc d’això l’havien situat en un centre comercial, al costat d’una botiga de subministraments de tractors. A dins hi havia tot d’estoigs de vidre plens d’armes i una paret de bosses de mà on una dona podria amagar una pistola diminuta. Era un nínxol de mercat del qual no havia sentit a parlar fins que no vam tornar a ca la Lisa i vaig entrar a internet. Allà hi vaig trobar webs on venien armilles dissimuladores d’armes, samarretes, jaquetes —el que volguessis. Una companyia fabrica bòxers amb una pistolera al darrere, que anomenen «Calçotets Ocultadors de Compressió», però que jo anomenaria rebòxers.

La Lisa i jo ens ho vam passar prou bé a la botiga. ROSSI R352-$349,77, es llegia en una etiqueta d’una de les pistoles. Si jo fos, diguem, en una botiga de productes d’oficina, podria haver formulat algun comentari sobre el preu, però no tinc ni idea de quant costa una arma. Era com el preu d’un pingüí o de maquinària de munyir vaques. La meva experiència disparant armes es limitava a les escopetes d’aire comprimit. La Lisa no en tenia gens, d’experiència, de manera que abans d’entrar al camp de tir vam haver d’assistir a una classe de quaranta minuts sobre seguretat que dictava un policia retirat de Winston-Salem que es deia Lonnie, que era copropietari del negoci i que duia posada una de les seves pròpies samarretes. L’home devia tenir-ne cinquanta i pocs, i una gorra amb el logo de Blackwater li ombrejava unes celles pàl·lides i unes ulleres de muntura de filferro gairebé invisibles. Era la mena de persona que potser no voldries d’amic, però que no et faria res tenir de veí. Era fàcil imaginar-te’l dient: «T’he desbrossat l’entrada mentre dormies. Espero que no et faci res. Necessitava l’exercici».

Hi havia una aula a la part de darrere de la botiga i, després de fer-nos seure de costat a una de les taules, en Lonnie va agafar la cadira que teníem al davant.

—El primer que heu de saber sobre el maneig segur de les armes és que la majoria de gent és estúpida. No vull dir vosaltres personalment, parlo de la gent en general. O sigui que tinc algunes normes. Número 1: pensa sempre que l’arma està carregada.

La Lisa i jo ens vam fer enrere, retorçant-nos, quan va posar-nos dues armes al davant. Una era una Glock nosequè, i l’altra —la més bonica— era una 38 Especial de morro curt.

—I doncs, estan carregades? —va preguntar.

—Donaré per fet que ho estan —va respondre la Lisa.

En Lonnie va dir: «Ara t’escolto».

Una vegada, a Nova York, mentre netejava l’apartament d’algú, vaig trobar una arma. Era sota el llit, on hi hauria d’haver pornografia, embolicada en una samarreta, i abans que me n’adonés, ja era a la meva falda. Em vaig paralitzar com si es tractés d’una bomba. Al final, i amb molta cura, la vaig posar de nou a lloc, provant d’imaginar l’aspecte que devia fer el propietari, a qui mai no havia arribat a conèixer.

Abans pensava que els paios amb barba tenien pistoles. Després, preguntant a paios amb barba, em vaig adonar que eren els seus pares els qui tenien les pistoles. Va ser increïble que encertat que anava. Una vegada vaig conèixer un paio asiaticoamericà que duia un masclet precari —amb prou feines eren dotze pèls de la llargada d’una pestanya al mentó—, i quan vaig endevinar que son pare tenia bales però no pistola, va dir: «Déu meu, com ho has sabut?».

Això va ser abans que les barbes es tornessin a posar de moda i tothom se la deixés créixer. Ara penso que els paios que gasten gorra de beisbol amb les ulleres de sol a sobre la visera tenen armes, sempre que —i això és important— els vidres de les ulleres són d’aquests de mirall o fan un degradat de taronja a groc, com un Tequila Sunrise. Pel que fa a les dones, no en tinc ni idea.

Arribats a aquest punt, en Lonnie havia avançat i ara ens ensenyava com havíem d’agafar l’arma. Com la majoria de la gent que ha crescut amb pistoles d’aigua i Lugers de plàstic que disparen dards, vam anar automàticament pel gatell, un nanai del Gran Llibre de la Seguretat.

—És impossible disparar cap d’aquestes armes si no estireu aquesta petita peça de metall —va dir en Lonnie.

—No es poden disparar si et cauen a terra? —vaig preguntar.

—De cap manera —em va dir—. Gairebé mai. O sigui que vinga, David, agafa la Glock.

Vaig arreplegar el meu coratge i vaig fer el que em deia.

—Bona feina!

Quan li va tocar a la Lisa, el seu dit va anar directe al gatell.

—Pillada —li va dir en Lonnie—. OK, ara, David, vull que agafis el trenta-vuit, i Lisa, tu, la Glock.

Tot just havíem avançat a la Norma Número 2 —mai no apuntis la teva arma a una altra persona, llevat que tinguis la intenció de matar-la o de ferir-la— quan la Lisa va explicar per què s’havia apuntat a la classe:

—Si mai algú prova de disparar-me i li cau l’arma per accident, vull saber com l’he de manejar adequadament.

—És una molt bona raó, i molt intel·ligent —va dir en Lonnie—. Es nota que ets una persona previsora.

«Oh, no saps fins a quin punt», vaig pensar.

La nostra sessió de seguretat es va allargar una mica més del previst, però encara vam tenir deu minuts per disparar, amb la qual cosa, vist en retrospectiva, en vam tenir més que prou. Veure la Lisa completament recta amb una Glock carregada a la mà em resultava tan pertorbador com veure-la davant d’una orquestra brandant una batuta. La seva primera bala va encertar la diana —el contorn a mida real d’un home— i va fallar el centre del cor per cosa de centímetres.

«D’on li surt això?», em vaig preguntar.

—Ara —va dir-li en Lonnie—. Ara vull que separis una mica més les cames i ho tornis a provar.

El seu segon tret va caure encara més a prop.

—Lisa, ets una tiradora nata —va dir en Lonnie—. Ok, Mike, ara prova-ho tu.

Vaig mirar al meu voltant, confús.

—Disculpi’m?

Em va passar el trenta-vuit.

—Has vingut aquí a disparar, oi?

Vaig acceptar l’arma, i des d’aquell moment fins que no ens en vàrem anar, vaig passar a dir-me Mike, la qual cosa era un pèl desmoralitzadora. No rebre aquell «Un moment, el David Sedaris de debò?» que m’he acostumat a esperar quan conec algú ja era prou pena, però que em convertissin en un Mike, d’entre tots els noms possibles? Vaig pensar en la vegada que una dona se’m va acostar al vestíbul d’un hotel. «Perdoni», em va dir, «que és aquí per la trobada del Lions Club?». El Lions Club és el Mike de les organitzacions.

En Lonnie no s’havia oblidat del nom de la meva germana —al contrari, gairebé el gasta. «Bon tret, Lisa! Ara fes-ho tancant l’ull esquerre». «Què, Lisa, preparada per provar el trenta-vuit?».

—Cal? —va preguntar.

La cosa és que ella ja estava —tots dos ho estàvem— avorrida. Mentre disparava el meu últim tret, vaig pensar en una parella d’Odessa, Texas, que conec. En Tom repara avions, de manera que en Randy i ell viuen a l’aeroport mateix, en una casa prefabricada a tocar de l’hangar on treballa. Una nit, tard, un home gros amb ulls de boig, que va resultar ser un pacient que s’havia fugat d’un psiquiàtric, va travessar la tanca metàl·lica que envoltava la casa i els va picar a la porta. «Sé que tens la meva mare!», va cridar. «Sé que la retens d’ostatge, fill de puta!».

Eren absurdes les coses que deia, però no hi havia manera de dissuadir-lo.

En Tom i en Randy eren a l’altra banda de la porta, apuntalant-la amb els cossos, i quan va començar a sortir de polleguera, en Tom va córrer a agafar la pistola.

—Tens una pistola? —vaig preguntar, sorprès, suposo, perquè és gai.

En Tom va assentir.

—La vaig disparar on creia que tenia els genolls, però just en aquell moment estava ajupit, de manera que la bala li va anar al coll.

No el va matar, però. Enrabiat, el pacient fugat del psiquiàtric es va posar al volant i va conduir a través de la porta garatgera de l’hangar. Després va travessar la paret de darrere i va anar a parar a la pista, on va fer un gir de cent vuitanta graus i va tirar cap a la casa d’en Tom i en Randy.

—Espera’t —vaig dir—. Això és com una d’aquelles pel·lícules on el dolent es resisteix a morir.

—Ho sé! —va dir en Randy, que dirigeix el consell artístic local—. Soc el pacifista de la relació, no he agafat una arma en la meva vida, però allà, amb el boig aquest que conduïa a través de la meva calaixera, em vaig veure cridant «mata’l!».

Mentre en Tom tornava a apuntar, el paio va desmaiar-se de la sang que havia perdut, i poc després va arribar la policia. En aquell punt, la porta penjava d’un fil i tenia tot de forats de bala, l’hangar estava pràcticament destrossat i hi havia un cotxe robat al peu del llit. «Aquesta és la raó exacta per la qual la gent compra armes», vaig pensar. L’Associació Nacional del Rifle podria haver fet servir la seva història d’anunci.

«A qui voldria disparar?», em vaig preguntar, mirant la silueta que tenia al davant i pensant si en tindrien una en versió femenina. Per descomptat, no hauria importat gens a qui hauria volgut matar. La bala que vaig disparar anava tan desviada que la meva única esperança hauria estat matar els meus enemics de riure.

*

Al final de la nostra sessió, en Lonnie va recuperar les nostres dianes i va escriure el nom de la Lisa sobre el forat de bala que més es va acostar al cor. A sobre de la més llunyana, hi va escriure «Mike». Després les va enrotllar i ens les va oferir com un souvenir. A l’hora de pagar, en Lonnie va dir-nos que Carolina del Nord tenia prou bones lleis.

—Ens agraden força les armes, aquí —va dir.

Li vaig explicar que a Anglaterra havien tancat a la presó un home que havia disparat a un lladre que volia entrar a casa seva, i en Lonnie va quedar bocabadat. Era com si li hagués dit que allà on vivia havies de caminar amb les mans entre les sis del matí i les dotze del migdia.

—Això és una bogeria —va dir. Girant-se cap al col·lega del costat, va preguntar:— Ho has sentit, això? —Llavors em va tornar a mirar—. Ja t’ho dic, Mike, de vegades no sé on anirà a parar aquest món.

A l’estoig de vidre que hi havia darrere del taulell hi havia una pila d’adhesius de cotxe, i en un s’hi llegia PROSHOTS: CONVERTIM MARIQUES CADA DIA.

—Abans ho tenien al seu cartell d’anuncis fins que els gais se’n van queixar —em va dir la Lisa mentre sortíem.

No soc de la mena de persones que s’ofenen amb facilitat. No és que m’agradi massa aquest món. Hi ha un munt de coses que m’enfaden, però l’únic que se m’acut que realment m’ofèn, que confronta vertaderament el meu sentit de la decència, són els dibuixets d’animals que gasten ulleres de sol i diuen «brutal» tota l’estona. Per a mi, això és passar-se de la ratlla. No és perquè se li falti el respecte a l’animal en qüestió —un conill o un os o el que sigui— sinó perquè educa els nens en la mediocritat. Anomenar «mariques» els gais no passa de «meh», en la meva opinió.

—Què era tota aquella mandanga de la «raó per apuntar-se a la classe»? —vaig preguntar a la Lisa mentre travessàvem el pàrquing per anar a buscar el cotxe—. Què et fa pensar que l’atacant deixarà caure l’arma?

Va desbloquejar la porta i la va obrir.

—No ho sé. Potser porta guants i li rellisca.

Mentre ens en anàvem, em vaig preguntar què passaria si la gent deprimida assistís a la classe de seguretat i, un cop fos al camp de tir, s’apuntessin amb l’arma a si mateixos.

—Seria molt més pràctic que comprar-te la teva pròpia Glock o el teu trenta-vuit, i no hi hauria tant d’enrenou —vaig dir—. Com a mínim, no ho fas a casa teva. I, com que no pagues fins al final de la sessió, no et costaria res. Tret de, ja saps, la vida.

La Lisa ho va contemplar.

—Sempre he pensat que, abans de suïcidar-me, primer mataria en Henry. —Es referia al seu lloro, que podia arribar fàcilment als setanta—. Entén-me, l’estimo a morir. És només que no vull que n’abusin quan jo ja no hi sigui.

—Pensava que me’n cuidaria jo si tu mories —vaig dir.

La Lisa va posar l’intermitent.

—Te n’afartaries.

Poc després de la nostra classe de seguretat, va passar allò del tiroteig a l’escola de Sandy Hook. Dos mesos després, ProShots ens va enviar per correu electrònic una targeta de felicitació per Sant Valentí. Era la foto d’un cor fet d’armes. Hi havia pistoles i rifles semiautomàtics. Granades de mà, fins i tot. Vaig llegir que, després de la matança, va augmentar la venda d’armes per la por que el president Obama derogués la Segona Esmena. El mateix va passar després que aquell paio obrís foc en un cine a Colorado, i després de la massacre a l’Església Africana Medotista Episcopal d’Emmanuel de Carolina del Sud.

Em resulta tan llunyà, això de voler tenir una arma, especialment la mena que utilitzaries en una guerra. No sé per què, però disparar no m’atreu gens. Ho vaig provar aquella vegada amb la Lisa i no sento la necessitat de tornar-ho a fer. La gent a YouTube rebenten bitlles i forns elèctrics als seus jardins i no ho entenc. No he pensat mai a assetjar i matar el que em menjo. No em preocupa si s’està gestant una guerra racial i necessito armar-me abans que no arribi. Ni tampoc m’amoïna que un psicòpata fugat pugui batre la porta de casa a terra en plena nit. Coses com aquesta passen, clarament, però soc més de preparar-me per tenir una porta del darrere. On visc ara, al Regne Unit, és difícil aconseguir un rifle i gairebé impossible comprar una pistola. Però d’alguna manera, contra tot pronòstic, els britànics se senten lliures. És perquè no saben el que es perden? O perquè la llibertat que senten és la llibertat de no morir a trets en una aula, en un centre comercial o en un cinema?

Naturalment, els apunyalaments al Regne Unit estan disparats, però amb un ganivet no mataràs més d’un grapat de persones. També passa que no hi ha cap moviment organitzat al voltant de les armes blanques, com sí que n’hi ha al voltant de les armes de foc. Encara he de veure un adhesiu al maleter d’un cotxe amb una espasa d’esgrima que digui VINE I ENTOMA-LA O PENSA-T’HO DUES VEGADES. PERQUÈ JO NO HO FARÉ. Uns dies després de Sandy Hook, vaig entrar a internet i vaig veure que anunciaven el Bushmaster, una de les armes que havia fet servir Adam Lanza.1 Sobre la foto del rifle d’assalt s’hi llegia: CONSIDERA RENOVAT EL TEU CARNET D’HOME.

Cada tiroteig en una escola és diferent i alhora igual. Veiem les imatges a les notícies, els nens que ploren, les flors i els ossets de peluix en una pila sota la pluja. Hi ha indicis que la comunitat «s’està curant», i llavors de cap a la següent. Segons l’ANR, la solució és que hi hagi més gent armada. Quan el president Trump —just després de l’assassinat en massa a Parkland, Florida— va proposar que armessin els professors, vaig trucar a la Lisa, que semblava escèptica.

—Espera un moment —va dir—. On ho has llegit, això?

Vaig recordar un sopar de feia anys. La meva germana havia vingut a passar el cap de setmana a Chicago i li va preguntar al meu amic Adam:

—Et sona un diari satíric que es diu The Onion?

—Esclar —va contestar.

—Doncs jo no sabia el que era, d’acord? I va i llegeixo un article que diu que, per tal d’estalviar, les escoles a Amèrica eliminarien els verbs en passat. Quan el vaig haver acabat, vaig trucar al meu marit i vaig dir-li: «Això ja passa de taca d’oli». Perquè jo havia estat profe, i per la manera com retallen els pressupostos avui en dia em semblava del tot possible.

—Com vols estalviar diners eliminant els verbs en passat? —va preguntar l’Adam.

—No ho sé —va dir la Lisa—. Suposo que no tenia el cap massa clar.

Potser ja està bé que algú tan crèdul no es posi al capdavant d’una classe. De tota manera, no la culpo per no creure’s la història dels professors armats. Qui s’hauria imaginat que, després de tot, aquesta seria la solució que proposarien? Uns dies després, l’escolta de districte Blue Mountain, a l’est de Pennsilvània, va collocar cubells de pedrots de riu a totes les classes amb la idea que els nanos poguessin lapidar els seus assassins potencials.

Crec que n’hi hauria més d’un que recorreria al pedrot, ¿però la majoria no es paralitzaria o es posaria a plorar? Jo segur que sí.

Llavors va ser a Santa Fe, a Texas, on, per a gran vergonya de la meva família, l’assassí es deia Dimitrios Pagourtzis.

Ens vam sentir com els coreans americans es devien sentir després de Virginia Tech.

—Oh no —vam dir—. És un dels nostres!

Per sort, el vicegovernador de l’estat carregava més les culpes al nombre d’entrades i sortides de l’edifici que no pas, diguem-ne, a Grècia.

—L’escola on ensenyava ara organitza simulacres de tiroteig —em va dir la Lisa—. Allà els estudiants, com els meus, de tercer de primària, apaguen els llums i s’amaguen als racons. —Va sospirar—. Només m’alegro d’haver-me’n anat quan ho vaig fer.

Quan la meva germana i jo érem joves, durant la crisi dels míssils cubans vam tenir simulacres de bomba atòmica. Pensaries que els nostres