Remembrances d'una existència

By Enriqueta Moix i Maré

Remembrances d'una existència parla de la dona que em va portar al món, que em va criar, que em va educar i que em va ensenyar a estimar. El llibre fa un recorregut a través de la malaltia de la Teresina Maré, el Parkinson. Malaltia que la va arribar a degenerar de tal manera, que va passar a tenir una dependència total, fins a tal punt, que va haver de ser traslladada a una residència. Residència que va patir un desnonament per la mala administració de les directores, i que va repercutir en la vida quotidiana dels residents i els seus familiars.

• Language: Català
• Publisher: Ushuaia Ediciones
• Release date: Aug 11, 2015
• ISBN: 9788416496044

Book preview

cover.jpg

Remembrances d’una existència parla de la dona que em va portar al món, que em va criar, que em va educar i que em va ensenyar a estimar. El llibre fa un recorregut a través de la malaltia de la Teresina Maré, el Parkinson. Malaltia que la va arribar a degenerar de tal manera, que va passar a tenir una dependència total, fins a tal punt, que va haver de ser traslladada a una residència. Residència que va patir un desnonament per la mala administració de les directores, i que va repercutir en la vida quotidiana dels residents i els seus familiars.

logo-ushuaiaed.jpg

Remembrances d’una existència

Enriqueta Moix i Maré

www.ushuaiaediciones.es

Remembrances d’una existència

© 2015, Enriqueta Moix i Maré

© 2015, Ushuaia Ediciones

EDIPRO, S.C.P.

Carretera de Rocafort 113

43427 Conesa

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16496-04-4

ISBN edición papel: 978-84-16496-03-7

Primera edición: juliol de 2015

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Todos los derechos reservados.

www.ushuaiaediciones.es

El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona.

Mahatma Gandhi

No va ser una decisió fàcil, però ho havia de fer. La meva salut es ressentia de tants anys de fer esforços, i ella... ja no era ella.

Vaig preparar-li la maleta amb llàgrimes als ulls. Vaig agafar el més imprescindible: calces, samarretes, jerseis, pantalons, sabatilles, pijames i els medicaments. Buidava la calaixera i el seu armari amb les mans tremoloses. Al moment de tancar la maleta, em vaig adonar que en una prestatgeria hi havia la foto del meu pare. La vaig agafar i fent-li un petó, la vaig posar al mig de la roba. Vaig tancar la cremallera i vaig deixar la maleta al passadís, tornant a l’habitació. Vaig quedar-me palplantada, mirant el seu llit buit, m’hi vaig apropar i vaig acaronar la vànova. Desprès m’hi vaig estirar cara amunt, contemplant un sostre en penombra. A l’aixecar-me, vaig tenir una sensació estranya, com si no toqués de peus a terra. Vaig anar cap al radiador, el vaig palpar amb la mà i, al notar-lo calent, el vaig tancar. Desprès em vaig dirigir a la finestra i vaig baixar la persiana.

La seva habitació es quedava freda i fosca.

LA MALALTIA / AITLALAM AL

El fèmur trencat

Era un dia assolellat de primers d’Abril. A primera hora de la tarda, la temperatura era força elevada, encara que feia una mica de vent. Havia comprat unes quantes torretes d’arbusts i flors que volia plantar al jardí. Havia tret les pedres i, amb un xapo anava cavant la terra ataronjada, tot seguit hi abocava terra vegetal que anava escampant i barrejant. Darrere meu vaig sentir unes passes. La mare havia baixat per veure com decorava el jardí; sabia que era inexperta en jardineria, i a la seva manera, em volia donar un cop de mà.

—Això no ho fas bé. Jo he estat pagesa i la terra s’ha d’humitejar perquè s’arrelin les plantes —em va dir la mare, posant-se al meu costat i deixant el bastó recolzat al mur que tancava la casa.

—Ho rego una mica, docs? —vaig preguntar, mirant-la de reüll.

—Ben mullat, ha d’estar ben mullat! Aquest boix és molt petit, costarà de créixer. Els geranis volen sol, planta’ls davant.

Vaig seguir els seus consells sense contradir-la. Tota l’estona es va estar al meu costat controlant on havia de plantar cada flor i com ho havia de fer. El parterre va quedar molt bé; combinant els geranis, les margarides i les hortènsies, amb esparregueres, palmeres i espígols. La mare va agafar el bastó i es va dirigir cap al parterre de les roses. Jo, la vaig seguir darrere.

—Aquestes roses tenen molt de pugó s’han de sulfatar —va comentar la mare mentre tocava les fulles amb les puntes dels dits.

—Demà compraré un insecticida i polvoritzaré tots els rosers.

—Sí, ja ho pots fer! Com més aviat millor.

—Sí senyora! Seguiré els consells de la pagesa—vaig exclamar, posant-me la mà recta damunt el front, saludant.

La mare somreia mentre aixecava el cap, observant les despullades branques de les moreres.

—No és fàcil portar un jardí tan gran com aquest —explicava la mare, asseguda al banc de pedra.

—S’està bé aquí, amb aquest sol que fa, eh Teresina? —vaig murmurar mentre m’asseia al seu costat.

—No em diguis Teresina, diguem mare!

—Sempre et dic mare. Ja sé que no t’agrada que et digui pel nom, i quasi mai t’ho dic. Però quan ho faig, és amb tota la meva estima.

—És com quan jo et dic nena, en comptes d’Enriqueta.

—Això mateix!

El vent s’havia parat, o almenys en aquell lloc no hi tocava. Ens vam estar una mitja hora assegudes una al costat de l’altra, parlant. El sol s’anava desplaçant mentre unes mosques fastigoses se’ns enganxaven a les cames.

La mare es va aixecar i, coixejant i arrossegant les cames, va anar fins a la porta de casa. Vaig poder observar el seu peu dret girat, restava així des de la trencada de fèmur. Pel carrer sempre anava amb bastó, tot i que per casa no el duia mai, ni sabia on el deixava.

La Teresina va ser una dona molt forta i treballadora, fins aquell dia de Santa Llúcia, en que va patir l’accident. L’Enriqueta la va anar a buscar a casa de la tieta Rosa amb el cotxe. Era fosc i feia fred. Davant la porta, al baixar l’esgraó de la vorera, va caure al terra. Ja no es va poder aixecar i la cama li va quedar girada. Com van poder, juntament amb el seu cosí, la van pujar al cotxe i, l’Enriqueta la va dur fins al CAP. El metge, en visitar-la, li va diagnosticar trencada de fèmur, i amb l’ambulància va ser traslladada a l’hospital de Valls. Li van fer proves i radiografies. El fèmur estava molt mal trencat i s’havia d’operar amb urgència.

Traslladada a l’habitació, la Teresina, va ser immobilitzada i medicada. Estava tranquil.la i no li feia mal res. Havien de passar unes hores per a poder-la operar. L’operació va anar bé, però la cama no va quedar perfecte. La recuperació seria llarga i més tenint en compte, que tenia setanta-vuit anys. Després de l’operació va restar moltes hores adormida. Al vespre es va despertar dient coses estranyes, va intentar saltar del llit, arrancant-se la sonda i el sèrum. Efectes col·laterals de l’anestesia. L’Enriqueta la va retenir com va poder, cridant a la infermera. Li van administrar un calmant i es va passar tota la nit dormint.

Va estar set dies a l’hospital i quan li van donar l’alta, li van dir que no podria posar el peu a terra durant tres mesos. Amb la seva edat, no podria caminar amb crosses, per tant es tindria que passar tot aquell temps en una cadira de rodes.

L’ Enriqueta quan ho va sentir es va posar les mans al cap. Com podia ocupar-se d’ella? Havia d’anar a treballar! La metgessa li va proposar de deixar-la al sociosanitari, però ella no ho va voler. La volia tenir a casa, la Teresina tenia tot el coneixement i en cap lloc podia estar millor que a casa.

Un cop a la llar, es van adaptar com van poder. L’Enriqueta a mig matí sortia de la feina, anava a casa per aixecar la seva mare i donar-li l’esmorzar. Desprès la deixava sola a la cadira de rodes fins que ella tornava per a dinar. En una taula, al costat de la Teresina, hi deixava un got d’aigua, el telèfon, el rellotge i un calendari de sobretaula. La tele sempre engegada, fent-li companyia. Quan la seva filla arribava, la portava al bany i desprès l’empenyia fins a la taula de la cuina, on menjaven tots junts. Abans de tornar a la feina, li deixava dues magdalenes per a berenar.

Quan l’Enriqueta acabava la seva jornada laboral, anava a casa, i primer que res duia la seva mare al bany; desprès planxava, netejava o anava a comprar. Posteriorment preparava el sopar i sopaven tots junts. Per la nit es miraven una estona la televisió fins que els hi agafava son. Abans d’anar a dormir, l’Enriqueta posava una injecció a la mare, l’acompanyava a l’habitació i li posava els bolquers - durant la nit no es podia aixecar per anar al bany-, la vestia amb el pijama i la posava al llit.

La Teresina se sentia inútil, molesta i indignada per no tenir autonomia i per haver de dependre totalment de la seva filla. Ella sempre havia estat independent i no havia necessitat mai cap ajuda per a res. Al posar-se al llit començava a pensar i no podia dormir. Per què havia caigut? Va ensopegar amb la vorera o el fèmur se li va trencar sol? A molta gent se li trencava el fèmur i als pocs dies caminava. Per què ella no ho podia fer? Ni tan sols podia posar el peu a terra i, es veia obligada a estar tot el dia asseguda en una cadira de rodes. Què llargs eren els dies! L’havien de rentar, vestir i dur-la al bany... Quina vergonya! Pobre Enriqueta, com podria aguantar tot allò! Plorava, havia de plorar, així se sentia una mica més alleugerida. Plorant es treia la tensió acumulada. La filla ja tenia prou feina... ara sols li faltava haver-se d’ocupar d’una vella inútil. Quan acabava de lamentar-se, es posava a resar i s’acabava adormint.

Els dies van passar i la Teresina va començar a caminar amb un caminador, desprès amb un bastó, i finalment a peu pla i per casa, podia anar sola; encara que li va quedar una lleugera coixesa. Per fi podia tornar a tenir independència, es sentia lliure. Pel carrer sempre anava amb bastó, i l’acompanyaven als llocs més allunyats amb el cotxe. Mai més es va tornar a banyar sola i sempre va haver de dormir amb bolquers. Tot i que va tornar a preparar el dinar, plegar la roba i treure la pols de la seva habitació. Asseguda encara cosia i feia ganxet. Tornava a donar ordres i a controlar tot el que feien.

Quan la mare va marxar, em vaig aixecar del banc i em vaig passejar pel jardí mirant les plantes i les flors que havíem plantat. Eren petites i acolorides, però les seves arrels clavades a terra, podien fer-les exuberants. Durant la primavera i l’estiu serien admirades per la seva majestuositat, però les gelades de l’hivern les pansirien, fins arribar a matar-les. Tindrien una vida curta però esplèndida.

Les persones, de vegades, també tenim una vida curta i feliç; però de vegades, es fa extremadament llarga i plena d’entrebancs i preocupacions. La mare no va tenir una vida afortunada; va viure una infància de gana i misèria, una adolescència de treball i solitud, una joventut mitjanament feliç, una maduresa dura, trencada per la mort del marit. Aquella pena la va acompanyar sempre i ara... Quina vellesa l’hi esperava? Setanta-nou anys i amb una mobilitat justa, per sortir de casa sempre necessitava algú. Tal vegada, es marciria com les flors?

Els seus néts

Asseguda al sofà fent ganxet, estava la meva mare. La sala resplendia pel sol que feia a l’exterior. Damunt la taula hi vaig veure una mica de pols i, hi vaig passar la mà per treure-la. Vaig mirar el drap que estava elaborant la mare i, em vaig adonar que ja no coordinava els punts. Es perdia comptant i el drap no era rectangular. Tot i així no ho rectificava. Sempre havia estat molt meticulosa amb tot i, si una cosa no li sortia bé, la desfeia fins quan quedava perfecte. La malaltia anava avançant. Evidentment, no li vaig dir res, no tenia per què fer-li saber que el seu cap no rutllava. No li agradava que li rectifiqués les coses, i menys ara, que ja no les podia rectificar, perquè en realitat el seu cos i la seva ment, s’anaven degenerant.

—Que bé que t’està quedant aquest drap! —li vaig comentar alegrament, sabent que deia una mentida.

—T’agrada?

—M’agrada molt.

—Em costa una mica. Em fan mal els dits —em va dir aixecant el cap i mirant-me.

—Reposa una estona. No corre cap pressa, tens temps —vaig comentar mentre li mirava el fil que li quedava.

—No, aquesta setmana encara no l’acabaré —em va explicar després de deixar el ganxet damunt el braç del sofà.

—Tens temps, dona. Fes-lo a estones, així no et cansaràs.

—M’hauràs de comprar més fil —va ordenar mentre recolzava l’esquena al coixí.

—Sí, ja he vist que no en quedava gaire. Demà per la tarda hi aniré.

Aquella mateixa setmana va acabar el drap. Amb la planxa vaig intentar adreçar-lo una mica, però va quedar força tort. Tot i així el vaig posar a la taula del menjador.

Quan la mare el va veure es va alegrar i va dir que feia molt de goig. Que la taula es veia més decorada.

La Teresina era una persona extremadament neta, polida i ordenada. No podia sofrir una taca, ni un xic de pols ni les coses fora de lloc. Mentre no va arribar cap nét, el pis sempre estava brillant i tot col·locat al seu lloc.

Quan va néixer la Montserrat, la Teresina es va emocionar. Era la seva primera néta i un fruit més del seu amor amb l’ Anton. La nena era rossa i amb els ulls blaus, pesava tres quilos tres-cents trenta grams, i se la veia molt espavilada. No sabia com agafar-la, i va preferir acaronar-li la cara i les manetes.

En el moment en que l’Enriqueta va tornar a la feina, la Teresina va passar a ser la cangur de la seva néta. Es sentia orgullosa d’aquella petita, tot i que molts cops cridava i es posava nerviosa perquè la nena no parava ni un moment; tot ho tocava i s’emparrava per a tot arreu. Amb dos anys, la nena va anar a la guarderia i la Teresina es va sentir una mica buida.

Al cap de quatre anys va néixer el Toni, el seu nét. També era rosset amb els ulls verds i pesava tres quilos nou-cents cinquanta grams. Es veia molt gran i ferm. El va rebre amb molt d’entusiasme, era el primer nen dels seus descendents. En ell, hi veia a l’Anton; i en el fons era el seu preferit, no ho podia dissimular. També va fer de cangur del petit fins que als dos anys va entrar a la guarderia.

Durant l’estiu tornava a fer d’àvia i de cangur, perquè l’Enriqueta treballava i els nens feien vacances. Quan els nens es despertaven, cridaven a la seva àvia i aquesta anava a l’habitació.

—Bon dia! —Els hi deia a l’entrar a l’habitació, fent-los-hi un petó.

—Bon dia àvia! —responien els dos al mateix temps.

La Teresina els hi preparava la roba i la Montserrat s’anava vestint tota sola; mentre, ella vestia al Toni. Quan tenia els dos vestits, anaven al bany. Es rentaven les mans i la cara; es posaven una mica de colònia, que de vegades vessaven per tot arreu. Desprès pentinava la nena, fent-li una cua ben alta, a continuació pentinava el nen, marcant-li una ratlla a l’esquerra i deixant-li el cabell ben aplanat. Els hi preparava l’esmorzar i els feia seure a taula.

—Àvia aquesta llet està massa calenta —remugava la Montserrat.

—No està calenta. Mira el teu germà com se la beu —explicava l’àvia.

—A mi no m’agrada tan calenta —insistia la Montserrat.

—Calla i beu! —cridava l’àvia.

—Mi si agrada, a la Munat, no! —deia el Toni, mirant-se l’àvia.

No solien ser gaire nets a l’hora d’esmorzar i la taula quedava plena de gotes de llet i de trossos de galetes. El Toni sempre portava un gran tovalló, però tot i així, moltes vegades acabava tacat.

La Montserrat era la qui dirigia al Toni; ell sempre la imitava en tot. Pel matí tenien molta energia i no paraven quiets, tot i que el Toni era més tranquil.

En acabar d’esmorzar els tornava a rentar. Llavors preparava el moneder i agafava el carretó. Als nens els hi encantava anar a comprar amb l’àvia, perquè quasi sempre els hi comprava suggus. També solien visitar el seu pare a la barberia, encara que el sol fet d’anar al carrer, ja era tota una aventura.

El Toni ajudava a l’àvia amb el carretó i la Montse li donava la mà. Els tres feien patxoca i se’ls veia molt units. Hi havia dies que estaven més neguitosos i es portaven més malament. Un dia la Montserrat va agafar un grapat de fesols d’una botiga, i els va tirar per terra. Un altre, el Toni va agafar la cartera de l’àvia i li va fer caure totes les monedes al mig del carrer. L’àvia quan li feien alguna trapelleria acabava cridant, i ells espantats, obeïen.

No era una àvia molt afectuosa ni els hi feia gaires petons, però els estimava amb desfici; per a ells haguera fet qualsevol cosa. Eren els seus néts i els educava i mimava. Sempre solia dir:

—A mi no m’agrada la canalla, però quan són els teus, la cosa canvia.

Era cert! Mai solia fer carícies als nens dels altres, tampoc els agafava als braços, més aviat estava amoïnada quan hi havia massa canalla al seu voltant.

La Teresina va ser una mare i una àvia molt patidora, diria que es preocupava massa per tot. S’angoixava per una petita ferida, per una mica de tos, per un mal de cap, per un mal de panxa, per un gra, etc. Qualsevol dolor podia ser un mal greu, amb això era molt exagerada.

Quan els néts, que ja eren uns joves estudiants, van arribar aquell cap de setmana, els hi va ensenyar el drap que havia fet, i els dos li van dir que era molt bonic. Ella va somriure i es va sentir orgullosa d’ aquella manualitat. Els dos van veure la imperfecció d’aquell drap, però van saber callar. La seva àvia anava enrere, veien que perdia facultats i que les seves mans s’anaven atrofiant.

L’arribada de la filla

Després d’obrir la porta de casa, vaig entrar directament a la cuina. La mare estava asseguda en una cadira al costat del radiador, esperant que jo arribés de treballar i preparés el dinar. Pel matí hi havia una noia que l’aixecava, que l’ajudava a vestir i que l’hi feia companyia. Caminava amb inseguretat i un dia la vam trobar a terra estirada i tremolant, amb una petita ferida al cap, que s’havia fet al colpejar-se amb la taula. No sabem quanta estona es va estar en aquella posició. Era evident que ja no la podíem deixar sola.

Quan vaig arribar, ens vam donar el bon dia i vaig posar les olles al foc. Normalment sempre deixava alguna cosa preparada i així podíem dinar més aviat. Mentre tirava els fideus a l’olla plena de brou, li explicava coses que havien passat a l’oficina, xafarderies del poble o coses dels fills –la filla la tenia a Barcelona estudiant Biologia i el fill a Tarragona estudiant Geografia-.

El meu marit va entrar per la porta i després de deixar la barra de pa al damunt de la taula em va fer dos petons i em va felicitar. Llavors la meva mare va preguntar:

—Què és el teu aniversari avui?

—Sí.

—Vine que et faré un petonet —va ordenar, mirant-me i aixecant els braços per abraçar-me.

Vaig tancar el foc i vaig anar a fer-li un petó.

—Ja podem dinar! —vaig exclamar.

—Avui és vint-i-vuit d’agost? —va preguntar la mare mentre jo li lligava el tovalló al coll.

—Sí.

—Quants anys fas? Quaranta-nou?

—Sí, quaranta-nou.

—Encara ets molt jove. Jo a la teva edat vaig quedar viuda —va murmurar pensativa.

En veure que recordava la meva edat, vaig estar contenta; darrerament començava a oblidar coses. Tot i que tenia molt clar els anys que ella tenia i els qui tenia jo. De fet, hi havia coses que les recordava amb més claredat que jo.

Efectivament era vint-i-vuit d’agost. No oblidava el dia més important de la seva vida. El dia en que va néixer la seva única filla, després de tretze anys d’ esperar-la amb ansietat.

La Teresina no es quedava embarassada i durant els primers anys de casada es va preocupar molt; però després va acceptar que ja no seria mare, i es va acostumar a aquella situació. Quan veia els fills dels matrimonis de la seva edat es sentia una mica trista, i s’imaginava com podia haver estat el seu fill. La naturalesa no havia volgut que fos mare. Al cap i a la fi tenia un bon marit, eren un matrimoni sense cap escletxa, pendent un sempre de l’altre i, enamorats com el primer dia.

Quan la Teresina es va assabentar que esperava una criatura, no s’ho podia creure. Com podia estar en estat després de dotze anys? El metge s’equivocava i en realitat estava malalta. Conforme avançava el temps i l’embaràs s’anava confirmant, la il·lusió en el matrimoni creixia, i la Teresina estava molt feliç. Tot i així tenia por, tenia molts dubtes; pensava que l’embaràs no acabaria bé. Ella ja tenia trenta-set anys, començava a ser gran per a ser mare, i més en aquella època. Van anar passant els mesos i va arribar el termini de l’embaràs. En aquell temps no es sabia si era nen o nena, així que especulaven amb els noms, si era nena li posarien Enriqueta i si era nen Anton. Els dos preferien que fos una nena, sempre havien pensat que amb una nena es sentirien més acompanyats.

El dia vint-i-sis d’agost la Teresina va trencar aigües i va anar a la clínica d’un ginecòleg que hi havia al carrer major, l’Enric Sánchez-Cid. Li va dir que el part avançava, però que encara no era immediat i que podia anar cap a casa. El dia vint-i-set els dolors ja van començar a ser persistents i continuats i, pel vespre la Teresina va ingressar a la clínica. El part va ser molt llarg, i el dia vint-i-vuit, a les nou cinquanta de la nit naixia una nena. Una nena de tres quilos tres-cents, rossa i amb els ulls blaus. L’Anton va plorar emocionat i la Teresina, no es podia creure que aquella criatura fos seva.

Havia estat un dia calorós del mes d’agost, quan començava a refrescar, l’Enriqueta arribava al món. Una bombeta il·luminava aquella habitació i els pares embadalits observaven a la seva nena com plorava. Era tan feble, tan tendre, tan poca cosa. La Teresina la va agafar entre els seus braços i li va fer un petó a la galta, després li va donar de mamà. No sabia com aguantar-la, era una nena molt inquieta, però preciosa. La nena s’assemblava al seu pare, no en tenien cap dubta.

La mare es menjava la sopa amb la cullera, en vessava més que no pas n’entrava a la boca, cada cop menjava pitjor. La vaig ajudar amb les darreres cullerades. De segon plat hi havia pollastre rostit; en vaig agafar un tall i el vaig posar en un plat, tallant-lo a trossets molt petits. Vaig deixat el plat damunt la taula, davant la mare, amb els dits anava agafant un tall darrere l’altre, s’omplia la boca i s’ennuegava. S’ho empassava quasi sencer, pràcticament no mastegava. Per postres vaig treure un gelat de xocolata i nata del congelador. Era un dia excepcional, i s’havia de notar que era el meu aniversari. A la mare li agradava molt el dolç, i amb la mà tremolosa agafava el gelat que llepava amb desfici. La xocolata i la nata li regalimaven per la barra i pels dits.

—Has fet molt bon dinar —em va comentar amb la boca plena.

—El pollastre rostit ha quedat força bo.

—Sí, sí, però els postres encara eren millors —comentava, llepant-se els llavis.

—A tu el que t’agrada és el dolç. Ets una punyatera! —vaig exclamar rient.

No havia fet res excepcional, esperava el diumenge per a celebra-ho amb els meus fills; però el fet de menjar-se un gelat, era fer un bon dinar. Li vaig treure el tovalló brut de menjar i li vaig rentar la cara. Vaig anar a fregar els plats i vaig pensar com passaven els anys. Cada aniversari